iWell Guard

Déus budistes, budes, bodhisattves i protectors

Éssers de la tradició budista a iWell Guard. Tradició budista des del segle V aC, amb tres corrents principals (theravada, mahayana, vajrayana). Éssers concebuts sobretot com a protectors de la doctrina i dèmons del cicle de l’existència.

Budisme

Sutres, budes i déus de la compassió

El budisme va començar com una doctrina de salvació no teista: el Buda històric no va ensenyar l’existència d’un déu creador. Tot i això, en els 2.500 anys transcorreguts des del seu ensenyament, s’han desenvolupat sistemes cosmològics molt diversos: el vajrayana tibetà amb centenars d’aspectes de Buda, el mahayana de l’Àsia oriental amb bodhisattves celestials, i el theravada de l’Àsia meridional amb esperits protectors locals.

Al centre hi ha la doctrina del bodhisattva: éssers il·luminats que ajornen la seva entrada al nirvana per ajudar tots els éssers vius a alliberar-se. Avalokiteshvara, Tara, Manjushri i Kshitigarbha no són déus en sentit teista, sinó encarnacions de l’energia compassiva de la il·luminació. Poden ser invocats, meditats i ritualitzats.

A més, el budisme també reconeix éssers demoníacs: pretes, guardians de Naraka, esperits famolencs, asures. Però no són «dolents» en el sentit cristià, sinó éssers que, a causa dels seus actes, han caigut en un renaixement desfavorable.

L’alliberament és possible per a ells igual que per als éssers humans, una obertura conceptual que fa que aquest sistema sigui especialment interessant per a la recerca comparada de religions.

Introducció

Període: Des del segle V aC (Buda Shakyamuni), tres onades: theravada, mahayana, vajrayana.

Difusió: Índia, Sri Lanka, Sud-est asiàtic, Àsia Oriental, Tibet, Mongòlia, i al segle XX de manera global.

Fonts: cànon pali (Tipitaka), sutres mahayana (sutra del Lotus, sutra del Cor), tantres vajrayana, Bardo Thodol.

Panteó i classes d’éssers: budes, bodhisattvas, guardians dels inferns (naraka), esperits famolencs (preta), divinitats protectores (dharmapala).

Història i panteó

El budisme va sorgir al segle V aC i es va desenvolupar en tres corrents principals: theravada (budisme meridional), mahayana (budisme septentrional) i vajrayana (budisme tibetà). L’ensenyament fonamental del Buda històric, Siddhartha Gautama, es basa en les Quatre Nobles Veritats i el camí cap a l’alliberament del sofriment.

L’estructura cosmològica comprèn sis o onze regnes d’existència, des dels déus fins als éssers infernals; el karma manté en marxa el cicle de l’existència (samsara). Amb el mahayana, el panteó es va ampliar considerablement: bodhisattves com Avalokiteshvara (compassió) i Manjushri (saviesa) són venerats com a éssers còsmics.

En el vajrayana, les divinitats protectores sovint tenen trets terrorífics, per simbolitzar la superació dels obstacles. Les tres tradicions no són dogmàtiques, sinó descentralitzades i molt diverses segons la regió.

Essers en la vida quotidiana

La pràctica budista impregna la vida quotidiana de les comunitats: meditació matinal, ofrenes als temples i als altars domèstics, i el compliment de les regles monàstiques. Els rituals de protecció contra éssers i influències perjudicials estan arrelats a la tradició theravada; els rituals d’invocació (paritta) formen part de la pràctica espiritual diària.

Festes com el Vesak (aniversari de Buda) i el Losar (Any Nou tibetà) s’associen a rituals de prosperitat i protecció. La veneració dels bodhisattves i de les divinitats protectores locals també és habitual als espais privats.

Elements xamànics i espiritistes s’han fusionat amb el budisme en moltes cultures orientals, especialment al Tibet i al sud-est asiàtic.

Significat actual

El budisme és una religió mundial vivent, amb uns 500 milions de seguidors a l’Àsia i cada vegada més també a Occident. Conserva les seves tradicions teològiques i cosmològiques, alhora que les adapta a contextos moderns. La recepció occidental sovint se centra en la meditació i l’atenció plena, i deixa de banda el sistema mitològic i ritual complet.

Des del punt de vista acadèmic, la cosmologia budista continua sent una font per a comparacions amb models físics moderns. Al Tibet i a les regions de l’Himàlaia, les tradicions orals i les pràctiques tàntriques sobreviuen en les condicions de la diàspora.

Preguntes freqüents sobre els déus budistes i els budes

Quants déus hi ha al budisme?

Estrictament parlant, el budisme no coneix déus en sentit monoteista; Buda no va ensenyar l’existència d’un déu creador. Les tradicions inclouen, però, centenars de figures venerades: 5 budes dhyani (budes transcendents), 8 grans bodhisattvas, 21 aspectes de Tara, 5 dharmapalas (senyors protectors) i incomptables esperits protectors locals.

El panteó del vajrayana tibetà compta, amb les divinitats yidam i les dakinis, unes 1.000 figures principals, totes enteses com a manifestacions de la budeitat.

Qui és el buda més important?

Siddhartha Gautama (ca. 563–483 aC) és el buda històric i el fundador de l’ensenyament que segueixen totes les escoles. En el mahayana i el vajrayana s’hi afegeixen budes transcendents: els 5 budes dhyani (Vairocana al centre, Akshobhya a l’est, Ratnasambhava al sud, Amitabha a l’oest i Amoghasiddhi al nord).

Amitabha és central en el budisme de la Terra Pura de l’Àsia oriental, i Vairocana ho és al Japó (el Daibutsu de Nara, 752 dC).

Què són els bodhisattvas?

Els bodhisattvas són éssers il·luminats que renuncien voluntàriament al nirvana definitiu per ajudar tots els altres éssers a alliberar-se. Els vuit grans són Avalokiteshvara (compassió), Manjushri (saviesa), Vajrapani (força), Ksitigarbha (alliberador dels inferns), Samantabhadra (compromís), Maitreya (futur buda), Akashagarbha (tresor celestial) i Sarvanivarana-Vishkambhin (eliminador d’obstacles).

En el mahayana, convertir-se en bodhisattva és l’objectiu veritable, superior a la recerca de la il·luminació individual (arhat).

Què diferencia el theravada, el mahayana i el vajrayana?

El theravada (sud i sud-est asiàtic) és l’escola més antiga; el seu objectiu és la il·luminació individual com a arhat mitjançant una meditació estricta i l’ensenyament del cànon pali. El mahayana (Àsia oriental) posa l’accent en l’ideal del bodhisattva, és a dir, la il·luminació per a tots els éssers.

El vajrayana (Tibet, Bhutan, Mongòlia) és un mahayana tàntric amb pràctiques pròpies de visualització i mantra (yidam, dakini, mandala). En aquesta tradició es pot assolir la il·luminació en una sola vida, i Milarepa se’n considera el prototip.

Què són els dharmapalas?

Els dharmapalas són senyors protectors de l’ensenyament budista. Sovint tenen aparences terrorífiques (Mahakala amb la boca ensangonada, Yamantaka amb cap de búfal), però intencions benèvoles: protegeixen els practicants dels obstacles i allunyen les energies negatives.

Els vuit grans dharmapalas del Tibet són Mahakala, Yamantaka, Yama, Hayagriva, Vaishravana, Palden Lhamo (l’única dona), Tsangpa Karpo i Damchen Dorje Legpa. A la Xina i al Japó tenen formes més suaus; els guardians dels temples Niō del Japó són els seus equivalents.

Què és el Llibre tibetà dels morts?

El Llibre tibetà dels morts (Bardo Thödol, «Alliberament mitjançant l’escolta en l’estat intermedi») és un text del vajrayana que descriu les fases entre la mort i el renaixement (bardo). Segons la tradició, es llegeix als moribunds i als difunts perquè la seva ànima reconegui els budes i els éssers de llum adequats i trobi un destí favorable.

S’atribueix a Padmasambhava i va ser redescobert al segle XIV per Karma Lingpa. C. G. Jung va escriure el pròleg de la primera traducció anglesa (1927); el text va marcar profundament la recepció occidental del budisme.

Aprofundiment

Buda i les primeres escoles

El Buda històric Siddhartha Gautama (segles VI–V aC) va ensenyar les Quatre Nobles Veritats i el Noble Camí Òctuple.

Després del seu parinirvana es van desenvolupar diverses escoles: el Theravada (avui Sri Lanka, Birmània, Tailàndia) conserva el cànon pali, el Mahayana (Àsia oriental) va desenvolupar l’ideal del bodhisattva, i el Vajrayana (Tibet) integra la pràctica tàntrica i un sistema complex de budes irats i pacífics.

Bodhisattves i camps de Buda

En el Mahayana el repertori s’amplia. Els bodhisattves, éssers il·luminats que posposen la seva pròpia perfecció per ajudar els altres, esdevenen figures centrals de veneració.

Avalokiteshvara (compassió, reinterpretada com a femenina a l’Àsia oriental sota el nom de Guanyin/Kannon), Manjushri (saviesa), Maitreya (futur Buda) i Ksitigarbha marquen la pietat popular. Els camps de Buda són mons purs en els quals un practicant pot renéixer.

Vajrayana i pràctica tàntrica

El budisme tibetà integra elements prebúdics de la tradició bön i la tradició tàntrica índia. Les Divinitats Iracundes (Mahakala, Yamantaka, Palden Lhamo) apareixen esfereïdores, ja que encarnen l’aspecte poderós de l’energia il·luminada. Les cinc famílies de Buda estructuren el sistema del mandala. La pràctica tàntrica requereix una iniciació formal per part d’un mestre qualificat.

El budisme a Occident

Occident no va trobar-se sistemàticament amb el budisme fins al segle XIX. La segona onada, després de la Segona Guerra Mundial, va portar el zen (D. T. Suzuki) i el budisme tibetà (a partir de 1959).

La tercera onada, a partir dels anys 1970, és el moviment vipassana i de la consciència plena (mindfulness), que ha adaptat de manera secular la pràctica meditativa budista. D’aquí ha sorgit una forma pròpia, occidental i secular.

Estat de la recerca

La recerca religiosa sobre el budisme s’ha diferenciat segons les tres tradicions: Theravada (estudi del cànon pali), Mahayana (sobretot tradició xinesa i japonesa) i Vajrayana (tradició tibetana).

Les obres de referència són Edward Conze (Buddhism. Its Essence and Development, 1951), Heinrich Dumoulin (Geschichte des Zen-Buddhismus, 1985–1990) i Robert Buswell / Donald Lopez (The Princeton Dictionary of Buddhism, 2014).

Objectes de protecció d'aquesta tradició cultural

Els practicants budistes utilitzen malas de mantra, encens, textos consagrats com a penjolls i petites figures de Buda o de bodhisattves.

iWell Guard s’inscriu en aquesta línia historicocultural d’objectes de protecció portables, amb una arquitectura de materials contemporània, fabricat a Alemanya. 41 nivells, or autèntic, platí, plata. Dret de devolució de 30 dies.

Les experiències personals poden variar. No és un producte sanitari. No és una promesa de curació.

La mitologia budista situa déus, asures, pretes i éssers infernals dins la roda dels sis àmbits de l’existència, i alhora descriu els bodhisattves i dharmapales que acompanyen els practicants en el camí cap a l’alliberament.

Símbols de protecció del budisme

El lèxic dels símbols de protecció tracta diversos signes i objectes del budisme en pàgines pròpies: Ashtamangala, Dharmachakra, Nus sense fi i Mala. La pàgina dedicada als símbols de protecció ofereix una visió transcultural.