iWell Guard

Déus mesopotàmics, Sumer, Babilònia i el país entre els dos rius

Essers de la mitologia mesopotàmica a iWell Guard. El món dels déus i dels dimonis sumero-accadi, d’aproximadament el 3000 al 500 aC, constitueix la religió més antiga documentada per escrit de la història de la humanitat. Anu regnava com a déu del cel, el déu de la lluna Nanna (Sin a Accad) vigilava la nit, i Marduk es va convertir en el déu principal de Babilònia. A més, la religió mesopotàmica coneixia una demonologia àmpliament desenvolupada: Lamashtu, Pazuzu, Gallu i altres essers nocius exigien un sistema propi de rituals de protecció i fórmules d’exorcisme.
Mesopotàmia

Tauletes sumèries i déus accadis

Mesopotàmia és el bressol de la religió documentada. Del país entre els dos rius provenen les llistes de déus, els mites de creació i els exorcismes més antics conservats, escrits en tauletes d’argila amb escriptura cuneïforme, des de finals del quart mil·lenni aC.

El sumeri i l’accadi no són només llengües, sinó dues capes d’un mateix panteó: Inanna esdevé Ixtar, Enlil esdevé Ellil, Utu esdevé Xamaix.

El sistema és jeràrquic i vinculat a les ciutats. Cada ciutat sumèria tenia un déu protector al complex del temple (Eridu amb Enki, Uruk amb Inanna, Nippur amb Enlil), i la importància política de la ciutat reflectia la posició del seu déu dins del panteó.

L’inventari del temple documenta alhora l’economia i la teologia: llistes d’ofrenes, catàlegs de déus i textos rituals de culte.

La demonologia és extraordinàriament diferenciada. Mesopotàmia va encunyar conceptes i classes d’essers que van perdurar fins a l’edat mitjana europea: Lamashtu com a assassina d’infants, Pazuzu com el seu contrapunt ambivalent, els Gallu com a caçadors de l’inframón. Les sèries d’exorcisme Maqlu i Surpu documenten en detall la pràctica de protecció.

Introducció

Les cultures mesopotàmiques abasten un període d’aproximadament el 5500 aC (període d’Ubaid) fins a l’hel·lenització després d’Alexandre (330 aC). El seu territori s’estén pel país entre els dos rius (Sumer, Accad, Babilònia, Assíria) i regions veïnes.

Les pràctiques religioses van canviar amb el temps, però van mostrar panteons i estructures rituals coherents. Les fonts arqueològiques (escriptura cuneïforme, monuments artístics) i les tradicions literàries (Enuma Elix, l’epopeia de Gilgamesh) documenten aquestes tradicions amb gran varietat.

Història i panteó

La religió mesopotàmica és el sistema religiós documentat per escrit més antic (a partir d’aproximadament el 3000 aC). Va passar per diverses capes culturals: sumèria, accàdia, babilònica i assíria. Els déus de les ciutats eren centrals, cada ciutat estat venerava una divinitat patrona.

El panteó era jeràrquic: el déu del cel An, el déu de l’aire Enlil, el déu de l’aigua Enki i, més tard, Marduk com a déu suprem segons l’Enuma Elix. El mite de la creació (Enuma Elix) descriu la lluita còsmica entre l’ordre (Marduk) i el caos (Tiamat). Els temples eren alhora centres administratius, econòmics i de culte.

Amb la conquesta persa (539 aC) la religió tradicional va anar desapareixent gradualment. La tradició escrita mitjançant tauletes cuneïformes és abundant però fragmentària, i el sistema era molt jerarquitzat i variava segons la regió.

Essers en la vida quotidiana

Els cultes dels temples mesopotàmics eren sacerdotals i reials: rituals d’ofrena diaris i rituals per mantenir l’ordre còsmic. Els exorcismes contra esperits malignes i dimonis estan documentats en escriptura cuneïforme, així com endevins i interpretadors de senyals (harúspexs), que transmetien missatges sobrenaturals.

El culte domèstic amb esperits protectors i avantpassats era estès; la màgia i els exorcismes estan atestats en tauletes. El tràngol i la profecia estan documentats, però el seu abast resta incert. Els sacerdots administraven, com a especialistes, el coneixement sobre el sobrenatural.

Les ofrenes (sacrificis d’animals, cereals, libacions) eren una pràctica diària, i els temples servien com a centres de curació i protecció. La creença popular en el sobrenatural estava estesa, però documentada literàriament menys que la religió sacerdotal.

Significat actual

La religió mesopotàmica s’ha extingit completament; va ser desplaçada pel zoroastrisme, el cristianisme i l’islam. Acadèmicament i arqueològicament ha estat estudiada de manera intensiva i constitueix una font de la ciència de la religió comparada; clàssics literaris com l’Epopeia de Gilgamesh són tresors culturals.

Alguns cercles esotèrics occidentals romantitzen la màgia babilònica i suposades connexions amb la càbala. La cultura popular fa servir la mitologia mesopotàmica poques vegades, però de manera creixent (Dungeons & Dragons, Lovecraft).

La reconstrucció és limitada per la manca de fonts. El simbolisme cuneïforme s’instrumentalitza ocasionalment de manera esotèrica i d’extrema dreta; la recepció científica es manté sòbria i històrico-crítica.

Esperits (1)

Preguntes freqüents sobre els déus mesopotàmics

Quants déus mesopotàmics hi ha?

El panteó mesopotàmic reuneix diversos centenars de déus amb nom propi, sumeris, accadis, babilonis i assiris junts. La llista de déus més important, An:Anum, en cita al voltant de 2.000, molts dels quals són manifestacions o aspectes locals dels mateixos déus principals.

Els déus principals centrals, però, sumen entre 12 i 20: Anu, Enlil, Enki/Ea, Ninhursag, Nanna/Sin, Utu/Shamash, Inanna/Ishtar, Adad, Ninurta, Marduk, Nabu, Nergal i Ereshkigal.

Qui és el déu suprem mesopotàmic?

A Sumer, Enlil (déu de la tempesta, senyor del panteó) era el déu més poderós, amb Anu (el cel) com a cap nominal. A l’imperi babilònic (a partir d’aproximadament el 1800 aC), Marduk va substituir Enlil com a déu principal; l’epopeia de la creació Enuma Elish és propaganda marduquiana.

A Assíria, Aššur era el déu suprem. Aquests canvis reflecteixen els canvis de poder polític: el déu principal segueix la ciutat que governa en cada moment.

Quina és la tríada de déus dels mesopotàmics?

La tríada original és Anu (el cel), Enlil (la terra/la tempesta) i Enki/Ea (l’aigua/la saviesa), els tres àmbits del cosmos. A més, hi ha la tríada astral formada per Nanna/Sin (la lluna), Utu/Shamash (el sol) i Inanna/Ishtar (Venus). Aquests sis déus formen el panteó superior, venerat pràcticament a totes les ciutats mesopotàmiques.

Què és l’Enuma Elish?

L’Enuma Elish («Quan a dalt…», segons les paraules inicials) és l’epopeia babilònica de la creació. Narra com dels aigües primordials Apsu i Tiamat van sorgir els déus, com Tiamat i la seva progènie van atacar els déus i com Marduk finalment els va vèncer. Del cos de Tiamat va formar el cel i la terra.

L’epopeia legitima la preeminència de Marduk i és la font més important de la teologia babilònica. Es va escriure cap al 1100 aC.

Quins mites arriben de Mesopotàmia a la Bíblia?

Diverses narracions bíbliques tenen models mesopotàmics: el diluvi universal (Epopeia de Gilgamesh, tauleta XI, Epopeia d’Atrahasis), la creació de l’ésser humà a partir de fang (Enki i Ninhursag), la torre de Babel (tradició de la zigurat), el paradís (mite de Dilmun) i Behemot/Leviatan (relacionat amb Tiamat).

La recerca hi identifica una àmplia capa mesopotàmica en els textos del Gènesi i dels Salms, transmesa a través de l’exili babilònic.

Què diferencia déus, dimonis i esperits?

Els déus (ilu/dingir) són immortals, són venerats en temples i estan per sobre dels humans. Els dimonis (rabiṣu, gallu, šēdu, lamaštu) són éssers intermedis ambivalents: alguns protegeixen les llars (lamassu/šēdu), altres porten malaltia i desgràcia (Lamashtu contra els nadons, Pazuzu, paradoxalment, contra Lamashtu).

Els esperits (eṭemmu) són les ànimes dels difunts, que poden tornar insatisfetes; se’ls proveïa amb rituals funeraris i ofrenes d’aliments.

Què és la religió mesopotàmica?

La religió mesopotàmica és el sistema de creences politeista de les cultures sumèria, accàdia, babilònica i assíria entre aproximadament el 3000 i el 500 aC.

És la religió més antiga documentada per escrit i coneix diversos centenars de déus amb nom propi, una demonologia elaborada i una àmplia pràctica de protecció basada en la invocació, l’amulet i el ritual de temple.

Aprofundiment

Ciutats estat i jerarquia divina

Mesopotàmia és el bressol de les primeres grans religions. Sumer, Akkad, Babilònia i Assíria van construir la seva identitat al voltant de ciutats-temple, on cadascuna tenia un déu tutelar: Enki/Ea a Eridu, Inanna/Ištar a Uruk, Marduk a Babilònia, Aššur a Aššur.

Amb l’ascens de Babilònia sota Hammurabi, Marduk va passar a ocupar el lloc més alt; l’Enūma eliš narra mitològicament com derrota la deessa primordial Tiamat i crea el cosmos.

Escriptura i transmissió

L’escriptura cuneïforme, desenvolupada a partir del final del quart mil·lenni aC, va fer de Mesopotàmia la primera religió documentada textualment. S’han conservat himnes sumeris, mites accadis (Atra-ḫasīs, l’Epopeia de Gilgamesh, Enūma eliš), sèries d’encanteris i textos de diagnòstic. La biblioteca d’Assurbanipal a Nínive va conservar milers de tauletes i continua sent avui la font principal.

El temple com a cosmos i economia

El temple mesopotàmic, la ziggurat com a torre esglaonada, era alhora un model cosmològic i un centre econòmic. Els déus habitaven en les estàtues del temple; se’ls oferien diàriament ofrenes i àpats. Els temples posseïen terres, esclaus, artesans i escribes; organitzaven el reg, la distribució de llavors i el comerç.

Demonologia i pràctica de protecció

Mesopotàmia ha marcat la demonologia mundial com cap altra cultura. La idea que la malaltia, la mort infantil i la desgràcia eren causades per dimonis personificats es va transmetre des d’allà a través de Pèrsia, el judaisme hel·lenístic, el cristianisme primitiu i el món islàmic fins a Europa.

Els encantadors āšipu van desenvolupar un sistema complex de diagnòstic, ritual i màgia d’amulets.

Estat de la investigació

La religió mesopotàmica està molt ben documentada des del punt de vista de la ciència de les religions. Les obres de referència són Thorkild Jacobsen (The Treasures of Darkness, 1976), Jean Bottéro (La religion la plus ancienne, 1988) i els treballs de Stefan Maul sobre la tradició dels encanteris.

L’edició de Walter Farber dels encanteris de Lamashtu (Eisenbrauns 2014) és la font documental central, i Frans A. M. Wiggermann (Lamaštu, Daughter of Anu, 2000) és el treball especialitzat més important.

Objectes de protecció d'aquesta tradició cultural

A Mesopotàmia, els penjolls de Pazuzu acompanyaven les dones embarassades i les puèrperes com a protecció contra Lamashtu; tauletes d’encanteris i plaquetes amulet completaven el repertori de protecció.

iWell Guard s’inscriu en aquesta línia històrico-cultural d’objectes de protecció portables, amb una arquitectura material contemporània, fabricat a Alemanya. 41 nivells, or autèntic, platí, plata. Dret de devolució de 30 dies.

Les experiències personals poden variar. No és un producte sanitari. No és una promesa de curació.

Dimonis sumeris, protecció i significat

Els dimonis sumeris van constituir probablement la primera demonologia sistematitzada de la història de les religions. A diferència de les tradicions abrahàmiques posteriors, el pensament mesopotàmic no coneixia una bipolaritat moral entre bé i mal: els dimonis eren potències que actuaven en un món permeable i que calia controlar mitjançant encanteris, éssers protectors o la invocació dels déus.

Al centre hi trobem Lamashtu (dimonessa dels lactants i les puèrperes), Pazuzu (dimoni protector paradoxal, antagonista de Lamashtu), Gallu (missatgers del món subterrani), Lilu i Lilitu (dimonis seductors nocturns), així com Edimmu i Rabisu, dimonis a l’aguait. La protecció venia d’amulets de Pazuzu, tauletes d’encanteris Maqlû i estatuetes apotropaiques col·locades als llindars de les portes.

Símbols de protecció de Mesopotàmia

El lexicó de símbols de protecció tracta diversos signes i objectes de l’antiga Mesopotàmia en pàgines pròpies: Apkallu, placa de Lamashtu, Lamassu, amulet de Pazuzu i segell cilíndric. Una visió transcultural es troba a la pàgina dedicada als símbols de protecció.